- Títol original: Il Giorno della Civetta
- Director: Damiano Damiani
- Any: 1968
El director italià Damiano Damiani (1) va aconseguir amb aquesta cinta un dels millors retrats de la societat siciliana i de l’opressió que ha patit, i encara pateix, per part de La Cosa Nostra. Per damunt de la seva qualitat cinematogràfica, fora de dubte, la pel·lícula també guanya mèrit per la seva precocitat, doncs fou rodada i estrenada l’any 1968, molt abans que comencessin les primeres lluites obertes contra la màfia per part dels sectors més conscients de la població siciliana (2). El Dia de la Lechuza (Il Giorno della Civetta) és l’adaptació d’una novel·la de Leonardo Sciascia (3) de mateix títol. M’atreviria a dir que, sense desmerèixer el treball de l’autor, estem davant d’una d’aquelles “rara-avis” en les quals la pel·lícula supera a la novel·la, o com a mínim, la complementa a la perfecció.
El Día la Lechuza succeeix en un petit poble de la Sicília rural on el temps sembla haver-se aturat. Un minúscul univers, fàcilment controlable pel director, on es reprodueixen tots els tics, rituals i conflictes de l’illa. La pel·lícula arrenca amb l’assassinat d’un constructor al qual la màfia tenia el seu punt de mira. Ningú ha vist o sentit res, en la millor tradició siciliana rural, gairebé atrapada en el feudalisme, cada ú s’ocupa dels seus propis assumptes i el crim organitzat és manté enquistat a tots els nivells. Prop d’on han succeït els fets només hi viu una família humil, en una petita casa de pagès. En un primer moment la mestressa de la casa, magníficament interpretada per Claudia Cardinale, també negarà saber res del tràgic succés, però poc a poc i esperonada per Bellodi, el nou comissari del poble (Franco Nero) anirà implicant-se en el cas, ja que l’afecta personalment. Les relacions que s’estableixen en la petita i tancada localitat, farcides de codis i pactes de silenci que es perpetuen en el temps, aviat és començaràn a esquerdar gràcies a la feina voluntariosa del comissari Bellodi que vingut del nord d’Itàlia, i com dirien molts, amb una concepció un pel ingènua o idealista del que succeeix al seu voltant, s’entesta en combatre als capos intocables de la vila.
L’escenari on s’esdevé la major part de l’acció és molt simbòlic. Es tracta de la plaça major del poble, nucli i columna vertebral de la petita localitat, lloc de reunió i de conspiració de totes les parts implicades en la història. A una banda de la plaça hi trobem la comissaria, a l’altre la mansió del cap mafiós de la zona. Pel mig els bars, la gent i les mirades curioses. Cada ú amb la seva finestra, balcó o cadira, actuant d’espectador o participant activament en el drama. Així doncs la plaça esdevé, de cop i volta, un magnífic teatre d’operacions, on des de cada atalaia i xiringuito els uns observen els moviments dels altres (a vegades utilitzant llarga vistes o altres utensilis descaradament).
Cal parlar ara del malvat de la funció, magníficament interpretat per Lee J. Coob, conegut entre d’altres pel seu paper a la sensacional 12 hombres sin piedad (12 Angry Men, Sydney Lumet, 1957). Operant impunement des de la terrassa de casa seva, fa i desfà com un general de posició privilegiada i mobilitza als seus pinxos com si es tractessin de figures d’escacs. A més a més, és un pare de família respectat amb uns codis d’honor molt estrictes i una doble moral molt estudiada. Capaç d’admirar la valentia de Franco Nero, encara que es tracti del seu enemic principal, o de repudiar als llepes que l’envolten per interès, als quals no considera dignes d’anomenar-se homes en la seva estricta escala de valors. L’escena en la qual entra al local de la Democràcia Cristiana, com si es passegés per casa seva, davant els atònits ulls del comissari, es molt significativa i el director es posiciona ideològicament. Encara que la pel·lícula no explori expressament aquest camí, la connivència de les forces vives del poble, de la burgesia local i fins i tot de les altes esferes de Roma amb la màfia, queda més que suggerida en tot moment.
I per fi arribem a Claudia Cardinale. En un dels millors papers de la seva carrera, esdevé tant o més protagonista que Nero o Lee J. Cobb. Després dls dubtes inicials, és posiciona al costat del comissari Bellodi en un intent desesperat de lluitar contra els cacics del poble. El seu marit ha desaparegut la mateixa nit de l’assassinat i la possibilitat que la màfia l’hagi eliminat també a ell la decideix a encarar-e als que controlen el poble. Aquesta lluita solitària l’enfrontarà directament a les estructures que dominen la seva societat, començant per un masclisme extrem i continuant per unes tradicions caduques que s’entesten a mantenir-se al seu voltant i que son acceptades com un fet gairebé immutable i diví per tothom. La Cardinale, més en forma que mai, ens ofereix la dignitat i el coratge de la dona maltractada i afegeix poesia a la pel·lícula gràcies al seu combat irrenunciable que tothom preveu abocat al fracàs.
Per anar acabant, cal ressaltar que la posada en escena es excel·lent. La pel·lícula transmet a la perfecció l’aridesa del paisatge sicilià. La cacofonia d’insectes i grills, present durant gairebé tot el metratge, barrejat amb la interessant partitura de Giovanni Fusco, ens situa en un paisatge sec i monòton on el calor gairebé surt de la pantalla. La brutícia i deixadesa dels espais li acaben de donar el toc decadent que ens ajuda a creure que el temps s’ha aturat per sempre en un lloc definitivament deixat de la mà de Deu. Especialment significativa, en aquest aspecte, és l’escena en la qual Franco Nero ens mostra un mapa de Sicília farcit d’agulletes vermelles. Són els casos no resolts i n’hi ha massa. En definitiva, ens trobem davant una pel·lícula molt recomanable per diferents motius però sobretot per la seva valentia i la seva denúncia d’un fet escruixidor. El discurs de Damiani es clar: l’estat es desborda al lluitar contra el caciquisme i el crim organitzat perquè no només es incapaç d’arribar a l’arrel del problema, sinó que en gran part, es troba lligat de mans i peus al estar relacionat directament amb les estructures del mateix. Nero lluita contra un mur, la seva solteria i joventut l’impulsen a creure i arriscar-se en la seva funció policial mentre el capo local, que en el fons l’admira, argumenta que els comissaris anteriors eren uns covards fàcilment manipulables perquè tenien una família que mantenir. “Aquest és un home i no un cuacuacuà com els altres” comenta en més d’una ocasió fent gala de la seva particular visió feixista de la societat (4). El Giorno della Civetta és una obra reflexiva i alhora amena, dotada d’un ritme i plantejament envejable, i si ens aturem a pensar, el que fa realment gran a pel·lícula es que la batalla en miniatura que ens planteja no és res més que una dissecció a petita escala del que succeeix i ha succeït sempre a la societat que ens envolta.
Notes:
(1) Tot i que en actiu fins fa ben poc, Damiano Damiani (nascut el 1922 a Itàlia) és un d’aquells directors italians formats durant el boom del cinema Italià dels seixanta i setanta. Un artesà del setè art que, tot i ser responsable de multitud de títols purament alimenticis, ha destacat sobretot per les seves obres progressistes i de temàtica social entre els quals cal destacar Yo soy la revolución (El chuncho, quien sabe?, 1966) un dels millors westerns polítics de tots els temps, Confesiones de un comisario a un juez de instrucción (Confessioni di un Commissario di Polizia al Procuratore della Repubblica, 1971) i ¿Por qué se asesina a un magistrado? (Perché si uccide un magistrato?, 1974) peces claus en l’anomenat cinema poliziesco Italià dels setanta.
(2) Podem dir que el precursor de la lluita contra el crim organitzat a Itàlia fou Giuseppe Impastato, militant de Democracia Proletaria i fill renegat d’un reconegut mafiós. A principi dels setenta engegaria una lluita frontal que el portaria a morir assassinat a mans de la Cosa Nostra en un espectacular atemptat que no es va resoldre fins fa pocs anys. Aquesta mort desencadenaria un procés que culminaria amb les primeres manifestacions multitudinàries contra la màfia portades a terme en territori sicilià per organitzacions d’esquerres i progressistes. Existeix una interessant pel·lícula sobre els fets titulada Los Cien Pasos (I cento Passi, Marco Tullio Giordana, 2000).
(3) L’escriptor Leonardo Sciascia, (nascut a Racalmuto, Agrigento; el 1921 i considerat un dels millors escriptors italians del segle XX) que en uns inicis s’havia mogut en els cercles del PCI (Partit Comunista Italià) per esdevenir-ne un crític anys més tard, tot i que sempre es mantingué fidel a les idees radicals i d’esquerres, fou el primer en parlar oberta i seriosament del problema del crim organitzat a Itàlia. Ha estat adaptat per a la gran pantalla en nombroses ocasions.
(4) La filosofia del Boss, interpretat per Lee J. Cobb, queda evidenciada en un dels diàlegs més recordats de la pel·lícula (la traducció és meva): “tinc una certa pràctica del món; i allò que anomenem humanitat, i se’ns omple la boca al parlar d’humanitat, bonica paraula plena de vent, la divideixo en cinc categories: els homes, els mig-homes, els homenets, els, parlant amb respecte, rufians i els cuaracuacuà… Homes n’hi ha poquíssims; mig-homes pocs, doncs ja seria jo feliç si la humanitat s’acontentés amb els mig-homes… Però no, la cosa segueix baixant fins als homenets, que són com els nens que es creuen grans, micos que imiten els gestos dels homes… I, encara més abaix, els rufians que s’estan convertint en un exèrcit… I per fi arribem als “cuaracuacuà”, que haurien de viure com els ànecs a les basses, doncs la seva vida no té més sentit ni expressió que la dels ànecs…”
