Fa uns quants anys vam gravar i editar un parell de documentals sobre balls de diables centenaris. El primer es va titular “Foc i Soroll” i parlava del Ball de Diables de La Llacuna (Anoia) i de moment no us el puc oferir. El que si que he aconseguit trobar, rastrejant una mica per la xarxa, ha estat el que vam fer posteriorment sobre el Ball de Diables de Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès). El vídeo el vam enregistrar durant els dos dies forts de la festa major del poble, amb dues càmeres (una XL1 de Canon i una càmera domèstica), i posteriorment també vam gravar algunes entrevistes amb diables veterans, el cap de colla i diferents testimonis de la vila. La veu en of és de la actriu “Marta Romero”. i l’edició va córrer a càrrec de Nerea Lleonart i d’un servidor. L’experiència fou molt enriquidora, tant per la gent que vam conèixer com per tot el que vam aprendre sobre diables centenaris. També ens vam emportar alguna cremada sense importància en el camp de batalla. Els dos primers vídeos son el documental oficial i el tercer formava part dels “extres” que portava el dvd.
Ara fa uns mesos vaig participar en un documental sobre la por realitzat per estudiants de la UIC. El documental, conduït per Oscar Sueiro, va comptar també amb a intervenció d’uns quants amics i un servidor, com a dignes representants dels seguidors del gènere de terror. El podeu veure sencer aquí mateix.
Entre l’any 2005 i el 2006 ens vam decidir a presentar un programa a les televisions locals catalanes. El vam perpetrar entre un grup de professionals i amics aficionats al cinema de gènere en totes les seves variants. Ens va faltar temps per a conduir el projecte cap al nostre terreny, i així va sorgir l’episodi pilot d’una sèrie documental que vam anomenar Planeta Freak.
En poc més de vint minuts, i aprofitant l’estrena recent de Star Wars, la vengança dels Sith, ens vam acostar al fenomen de La Guerra de les Galàxies, i als seus seguidors, des d’un punt de vista rigorós i amb un toc de bon humor.
Sense veu en of ni presentador i a partir dels testimonis directes de quatre personatges principals especialistes en la matèria, repassàrem aquest univers paral·lel que existeix al nostre país. Àngel Sala, actual director del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, analitzava la moguda des del punt de vista del cinèfil. David Rosales, director de curtmetratges, ens va mostrar el seu curt Imperio Oscuro Transición i ens va parlar de les seves vivències com a seguidor d’Star Wars; a més ens va obrir les portes al Club de Fans i a tota la gent que l’integra (disfresses incloses). Fernando Vazquez, president del Club de Fans d’Star Wars Espanya, ens va mostrar els secrets del recent rodatge de George Lucas, al qual havia pogut assistir. Per últim en Jordi, co-propietèri d’Alien el 8º Coleccionista, ens va explicar el fenomen des del punt de vista del merchandising i els clients habituals d’aquests productes.
A banda de tot això vam poder assistir i enregistrar una curiosa festa del Club de Fans a la discoteca Atlàntic de Barcelona on els convidats anaven disfressats de personatges d’Star Wars, així com un acte promocional de la pel·lícula al centre comercial La Farga de l’Hospitalet que incloïa una exposició de material divers relacionat amb la saga. Gràcies a totes aquestes localitzacions vam poder entrevistar diferents personatges relacionats amb el “mundillo” així com aconseguir diversos testimonis a peu de carrer, totalment aliens al fenomen i que donaven un contrapunt diferent a la història.
El projecte estava dirigit per l’escriptor Javier J. Valencia i un servidor (que també vam exercir de muntadors) i va comptar amb la col·laboració d’Oscar Sueiro com a càmera i editor. La producció, així com gran part del grafisme, va córrer a càrrec de Nerea Lleonart i els divertits títols de crèdit del producte els va crear en Lluís Bartra. El programa va voltar per algunes televisions locals i va aconseguir arribar al Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC) que se celebra a Granollers on el va poder veure força gent. En breu intentaré pujar-lo sencer a la xarxa, de moment, podem veure el tràiler gràcies a Youtube.
L’any 2003 treballava de càmera de vídeo freelance per a congressos, fires i comercials diversos. També em dedicava a la mítica BBC, ja sabeu: “Bodas, Bautizos i Comuniones”. De tant en tant, però, aconseguia alguna feina en produccions més grans tipus pel·lícula, videoclip musical o documental, on em dedicava a realitzar el Making Of o feia d’ajudant d’elèctric. Una d’aquestes ocasions fou durant el rodatge del documental de ficció de la productora Àrea de Televisió, Orwell a contracorrent.
Dirigit per Mark Littlewood, Orwell a contracorrent, posa en imatges l’experiència de l’escriptor George Orwell a Barcelona durant la Guerra Civil. De les vivències de l’autor de La rebel·lió dels animals o 1984 n’hauria de sortir l’imprescindible llibre Homenatge a Catalunya on va repassar els seus dies com a milicià al servei de la causa republicana dins de les solidàries, i mai prou recordades, Brigades Internacionals. El documental fa especial incidència en aquest últim aspecte i és per això que vaig acabar disfressat de milicià del POUM.
Gràcies a un contacte dins el rodatge, la directora Marta Clarà amb qui ja havia treballat a My Derry, vaig rebre una trucada misteriosa que em deia que tenia feina si em dirigia immediatament al Teatre Poliorama. Això si, havia de presentar-me afaitat. Aquella exigència em va escamar però em vaig personar al lloc i hora indicades. Només arribar, les maquilladores em van començar a provar ulleres d’època, armilles, camises i boines diverses. Vaig preguntar que què passava i em van dir que necessitaven un ajudant d’elèctric, però que també necessitaven un milicià del POUM per al rodatge! I així fou com em vaig convertir en un jove militant del POUM que feia guàrdia al terrat del Poliorama amb el George Orwell al seu costat.
A principis de l’any 2001 vaig viure un mes a l’Ulster, concretament a Derry. Allà vaig fer de càmera i director de fotografia per al documental “My Derry”, dirigit per la Marta Clarà. Van ser uns dies intensos farcits d’experiències enriquidores i a banda de la feina, que també fou molt gratificant, vaig poder endinsar-me una mica en un dels conflictes europeus mes apassionants de les últimes dècades.
A la zona protestant de la ciutat era difícil enregistrar massa cosa i a la banda catòlica vam poder gravar sense problemes, això si, notificant la nostra presència a la oficina del Sinn Feinn.
El Bogside, així és com s’anomena el barri catòlic del centre de Derry, es conegut pels fets de 1972 popularment anomenats “Bloody Sunday”. Aquell dia l’exèrcit anglès va assassinar a trets a 13 manifestants pels drets civils. El visitant que s’endinsi en el Bogside encara avui en dia, es trobarà inevitablement amb els seus enormes murals republicans dedicats a recordar aquella jornada infame.
Així i tot, Derry, anomenat provocadorament Londonderry pels anglesos, és una ciutat que bull de vida i d’activitat cultural tot i el conflicte que es manté enquistat a la societat. De fet, tothom es va mostrar molt interessat en participar en el documental i ajudar-nos. A l’any 2001, recent engegat el procés de pau a l’Ulster, els habitants de Derry no estaven massa acostumats a rebre visites d’estrangers, ja fossin turistes o documentalistes, i ens obrien les portes de les seves cases de bat a bat.
Tot això és veié reflectit en resultat final del documental que va aconseguir dos dels màxims guardons d’aquell any als premis AV/FAD de Barcelona. My Derry obtingué el premi Pepón Coromines a la millor producció i el premi Barcelona Plató al millor documental.
Aquí podeu veure els crèdits inicials del documental:
