Arxiva a la Categoria 'llibres terror'

03
gen
10

tormenta (harry dresden 1)

  • Títol original: Storm Front
  • Autor: Jim Butcher
  • Any de publicació: 2000

De tota aquesta moda de sagues populars de terror, vampirs i fantasia que ens ha atacat últimament, moltes d’elles adreçades a un públic adolescent, sempre m’havien cridat l’atenció les novel·les de Harry Dresden, de l’escriptor Jim Butcher (1). La crítica deia que eren diferents, que valien la pena, que no les podíem encasellar dins d’aquesta nova onada de novel·les barates de terror. Així doncs, i perquè negar-ho amb certes reticències, em vaig animar a llegir Tormenta, la primera entrega de la sèrie.

Des del primer moment em va atrapar la presentació del personatge. Dresden és un mag consultor, una mena de Sherlock Holmes dels afers paranormals. A la porta de la seva oficina hi penja un cartell que ho explica. És l’únic mag professional del Chicago alternatiu de Butcher, una ciutat plena de monstres, vampirs, homes llops, dimonis, fades i altres criatures obscures. A més d’haver d’enfrontar-se a tota aquesta corrua de personatges haurà de barallar-se amb bona part dels éssers terrenals que l’envolten. Per començar, un departament de policia que el contracta de tant en tant però no se l’acaba de creure, exceptuant la detectiu Murphy, una agent de policia encarregada del departament paranormal de la policia de Chicago. Però també te qui li busca les pessigolles dins el ram, doncs sempre ha d’actuar sota l’atenta vigilància del Consell Blanc, una espècie d’organització de mags que vetllen per les bones maneres. Al damunt, Harry, és incapaç de conviure amb els aparells electrònics o amb la nova tecnologia. Segons Butcher, els mags espatllen qualsevol d’aquests dispositius, i per això el protagonista ha de fer vida amb llum d’espelmes i no es pot acostar massa als aparells elèctrics.

A priori no es tracta d’un personatge massa original, doncs “detectius del més enllà” n’hi ha hagut molts en la literatura popular (2). Tampoc no són massa originals els personatges contra els quals haurà de lluitar. Però això no serà impediment per a fruir d’ells doncs aquest és un dels forts de l’autor. M’explico: jugant amb els tòpics i amb tot allò que coneixem dels vampirs, homes llops i fantasmes i afegint-hi una mica de cultura (diguem-ne) friki, ens presenta un cocktail d’allò més entretingut.

En aquesta primera entrega, Dresden s’enfrontarà a un mag que està causant estralls entre les files de l’organització mafiosa més important de la ciutat. El títol te molt a veure amb la manera d’actuar d’aquest mag, tot i que no puc explicar massa cosa més sense esquarterar parts essencials de la novel·la. L’important del tema és que en aquest llibre ens seran presentats molts dels personatges crucials de la saga. Entre els mortals hi trobem l’agent Murphy, de la qual ja n’he parlat, i entre els immortals cal destacar en Bob, un esperit que romà presoner, des d’incomptables generacions, dins una calavera d’ulls lluminosos que ajudarà al nostre protagonista a fer pocions o a farcir-lo d’informació per a cada cas on treballa. En Bob, apart de ser una espècie de Watson per a en Harry, fa les funcions d’ordinador i d’Internet ja que emmagatzema informació per tones (recordem que, com he dit abans, és incapaç de tenir-ne un de veritat a la vora sense espatllar-lo). Aquests que he explicat en son només una part de tota la munió de sòlids personatges que desfilen ja d’un bon principi en aquest llibre. Amb senzillesa i jugant amb els arquetips Butcher construeix uns personatges que ens atrapen sense remei.

Cal parlar també de l’acció, l’altre factor important de la novel·la. No sóc massa partidari de les narracions d’acció llargues en els llibres, però s’ha de reconèixer que l’escriptor és defensa molt bé en aquest aspecte i les escenes estan ben bastides i son trepidants; tot i que en alguna ocasió és poden allargar un pel massa, fins i tot restant ritme a la trama. Per moments, sembla que l’autor escrigui pensant en la futura pel·lícula o sèrie de televisió sobre el personatge (3).

En definitiva, i deixant de banda aquests petits defectes, Tormenta és un llibre que barreja de forma envejable la novel·la negra amb la fantasia i l’horror. Per ser una primera entrega (i primera novel·la publicada per Butcher), atrapa al lector i aprova amb bona nota. Ens trobem, per tant, davant el tret de sortida d’una saga d’entreteniment sense pretensions, que assenta les seves bases de manera solida, i que sense dubte, encara pot millorar en les següents entregues.

Notes:

(1) De moment la saga compta amb dotze novel·les, quatre de les quals han vist la llum en castellà: Tormenta (Storm Front, 2000), Luna llena (Fool Moon, 2000), La tumba (Grave Peril, 2001) i El caballero (Summer Knight, 2002).

(2) Per citar-ne només uns quants: Martin Hesselius, personatge de Joseph Sheridan Le Fanu, que fa la seva aparició el 1872, John Silence d’Algernon Blackwood, el primer relat del qual és publicà el 1908. Jules de Grandin de Seabury Quinn, també protagonista d’un bon grapat de truculents relats curts publicats a partir de 1917. Carnacki de William Hope Hogdson, publicat per primera vagada el 910 i Harry Dickson (180 novel·les a partir de 1933), creat per Jean Ray. Però aquests son només alguns dels mes coneguts detectius del món ocult. Per saber-ne més visiteu aquest interessant article (en castellà).

(3) Efectivament, existeix una sèrie de televisió, amb una sola temporada, produïda per Nicholas Cage i titulada The Dresden Files (2006) que va fracassar per motius d’audiència. La sèrie, de 13 episodis, era una adaptació lliure de les novel·les sobre el personatge.

<a href=”http://www.pasadizo.com/peliculas2.jhtml?cod=677&amp;sec=1″>Aullidos (Joe Dante, 1981)</a>

30
nov
09

les aventures d’arthur gordon pym

  • Títol original: The Narrative of Arthur Gordon Pym of Nantucket
  • Autor: Edgar Allan Poe
  • Any de publicació: 1838

Edgar Allan Poe només va escriure una novel·la al llarg de la seva vida, Les Aventures d’Arthur Gordon Pym, on en poc menys de dues-centes pagines ens regala una de les narracions d’aventures més obscures i terrorífiques que s’hagin escrit mai.

Fascinat per l’exploració de l’Antàrtida i les regions més inaccessibles de la terra (recordem que la novel·la fou publicada l’any 1838) Poe ens presenta a un protagonista intrèpid, àvid d’aventures i coneixement que decideix embarcar-se com a polissó en un balener anglès anomenat Grampus. Aquesta set d’aventures es veurà sobrepassada amb escreix ja que, com és habitual en l’autor, Poe maltracta al seu personatge d’una manera estremidora fent-lo passar per proves duríssimes entre les quals s’inclou una escena de canibalisme, protagonitzada entre altres, pel mateix protagonista, difícil d’oblidar pel que això subscriu i un final gairebé surrealista que podem emmarcar dins la historia de la literatura com un els finals més sorprenents en un llibre d’aventures.

Aquest desbordament de situacions horripilants sense gairebé pausa i amb un final tant enigmàtic se li ha criticat sovint a l’autor a l’hora d’analitzar l’estructura de la novel·la, però no hi ha cap dubte que per altra banda ha fascinat als grans autors de gènere de tots els temps i a milers de lectors que han vist en aquesta precipitació i desequilibri aparentment inconscient, una mostra més de l’excel·lència de Poe en submergir al lector en el seu món obsessiu i desassossegant.

Com dèiem, aquesta novel·la ha esdevingut un referent i una obra de culte per a diferents generacions d’escriptors que no han dubtat a referenciar-la abastament. El mateix Jules Verne, fascinat per la força d’aquesta narració, en va fer una seqüela gairebé seixanta anys després, L’Esfinx dels Gels, (Le sphinx des glaces, 1897) en una època on no s’estilaven aquest tipus d’operacions. La novel·la de Verne, obeint la lògica de l’autor, intenta donar una explicació científica als fets eminentment fantàstics de l’original, decebent un pèl les expectatives que havia generat Poe però oferint un magnífic relat d’aventures al més pur estil del mestre francès. Tanmateix, un altre dels grans de la literatura fantàstica va fer girar una de les seves obres més importants al voltant del llibre de Poe. Estem parlant d’H. P. Lovecraft i la seva novel·la A les Muntanyes de la Follia (At the Mountains of Madness, 1936) una revisió sincera i respectuosa de l’univers plantejat a Les Aventures d’Arthur Gordon Pym però ambientada dins els Mites de Cthulhu i per tant dins el cicle hermètic de l’autor de Providence.

En definitiva, i tornant a la novel·la que ens ocupa, Les Aventures d’Athur Gordon Pym és un llibre molt recomanable, un dels clàssics de referència dins la literatura de gènere. Es llegeix en dues tardes per la seva poca extensió i el seu ritme trepidant i ens obre les portes a un tipus de terror diferent al que estem acostumats, un terror blanc i lluminós, eternament diürn, que ens fa témer als grans espais oberts gairebé inaccessibles, als deserts nevats i silenciosos que es mantenen immutables al llarg dels temps i que encara avui poden amagar secrets desconeguts per l’home.




Follow

Get every new post delivered to your Inbox.