la bíblia valenciana

Títol: La bíblia valenciana
Autor: Rafael Tasis
Any de publicació: 1955

La Bíblia Valenciana s’ha de llegir per diferents motius. En primera instància perquè és un bon llibre i després perquè és la primera novel·la negra catalana. Ras i curt. El va escriure Rafael Tasis, un senyor que va dedicar la seva obra i la seva vida al redreçament del nostre poble. Durant la república va exercir com a secretari general de la joventut d’Acció Catalana i en esclatar la Guerra Civil col·laborà activament amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Un cop finalitzada la guerra, l’autor s’exilià a París, i fou allà, pels volts de 1944, quan escrigué la novel·la que avui ens ocupa.

Rafael Tasis fou un escriptor autodidacta capaç de generar ficció, crítica literària, assaig i divulgació històrica amb una cura especial per la utilització d’un català normatiu perfecte. Però l’autor no tant sols es mostrava intransigent en la defensa de la llengua sinó també en la seva constància per a difondre la nostra història i la nostra cultura. Per tant, podríem encabir aquesta novel·la, i les dues altres obres policíaques que va escriure (És hora de plegar, 1956 i Un crim al Paralelo, 1960), dins la seva tasca de promoció i acostament de la literatura catalana als gèneres considerats populars. Com indica Jaume Fuster en la introducció de l’edició de 3 i 4 “La gran diferència que hi ha entre les novel·les policíaques que Tasis escriu i publica i les que escrivim i publiquem un bon grapat d’autors en l’actualitat és que, en nosaltres, el voluntarisme hi és absent. Si Serra, Torrent, Oliver, Martin, Borràs i jo mateix fem novel·la policíaca és perquè ens interessa el gènere, ens agrada i ens diverteix, ens hi trobem còmodes o no sabem fer altra cosa. Amb això no vull dir que Tasis considerés la novel·la policíaca de segona categoria, sinó, simplement, que allò que l’impulsava a escriure’n anava més enllà de la simple tria estètica de l’escriptor, sinó que abastava una actitud social, resistent, diríem, ben legitima, d’altra banda”. Podríem dir doncs, que aquesta actitud “militant”, unida al gran coneixement que posseïa del gènere a partir dels clàssics anglosaxons, foren els motius que impulsaren Tasis a escriure la primera novel·la negra catalana.

A La Bíblia valenciana l’autor ens presenta un duo protagonista d’allò més encertat i simpàtic i que també trobarem a les altres dues novel·les policíaques de l’escriptor citades més amunt. Estem parlant de Jaume Vilagut, comissari de policia del barri de la Catedral, i el periodista Francesc Caldes. Ambdós s’hauran d’enfrontar a una intriga llibresca farcida de bibliòfils, llibreries de vell i assassinats misteriosos que giren al voltant del llibre que dona títol a la novel·la.

La Bíblia valenciana, l’autèntica, data de l’any 1478 i fou una de les primeres bíblies que es van traduir a una llengua vulgar despertant les ires incendiàries de la inquisició. La fal·lera crematòria gairebé va donar els seus fruïts, doncs durant molts anys es va dubtar de l’existència de tant nostrada i misteriosa bíblia.

El llibre està farcit de referències literàries molt ben dosificades que en cap moment entorpeixen l’acció ni la trama i que ens ajuden a situar el món en el qual es mouen els nostres protagonistes. Per acabar d’adobar-ho tot, i afegir un escenari novel·lesc però tant real com la citada bíblia, l’acció se situa a la Barcelona republicana, majoritàriament pels volts del barri Gòtic. Tasis ens mostra una ciutat oberta on es respira un ambient força lliure, molt allunyat encara dels anys foscos que haurien de venir.

En definitiva, m’he trobat amb una narració senzilla, àgil i que traspua bon humor. Un llibre significatiu si parlem de la nostra literatura i un llibre clàssic si parlem de novel·la policíaca. D’aquells que van teixint una trama a base d’enigmes i que tenen un final sorpresa. Un llibre d’aquells que t’empasses en dues tardes.

la noche de san mateo

Títol: La Noche de San Mateo
Autor: Jean-Pierre Orsi
Any de publicació: 2010

Dins la meva carrera compulsiva per intentar llegir totes les bones novel·les negres que s’han escrit al llarg de la història, de tant en tant, m’agrada allunyar-me dels grans mestres anglosaxons i escandinaus. Ha estat d’aquesta manera com ha caigut a les meves mans aquest petit llibre del per aquí desconegut Jean-Pierre Orsi. Així com la novel·la negra catalana gaudeix actualment d’una potent embranzida, trobem altres punts de la geografia europea que mostren similars símptomes. Aquest és el cas de Còrsega, una altra de les grans nacions sense estat que dins d’aquesta Europa dels macroestats naveguen entre l’assimilació i la revifalla. Tot i escriure en francès, Jean-Pierre Orsi està arrelat des de fa uns quants anys a Còrsega des d’on, a banda d’escriure, impulsa el Festival du polar corse et méditerranéen i diferents iniciatives per a promoure la novel·la negra en llengua corsa. Només llegir les primeres pàgines del llibre que ens ocupa descobrirem el coneixement del terreny que trepitja l’autor, no tant sols per les nombroses paraules i expressions en cors que utilitza sinó també pel desplegament de personatges, situacions i llocs que desfilen sense pausa davant els nostres ulls. La Noche de San Mateo, La Nuit de San Matteo en original, és molt planera en quant a construcció i per tant molt fàcil de llegir en còmodes i curts capítols. Ens planteja una història de venjança, família i crim organitzat amb un rerefons polític i social que afecta a vàries generacions de corsos i de retruc a unes quantes d’italians. També és la presentació en escena de l’inspector Batti Agostini, un policia cors que sospitosament sembla tant comunista com l’autor i que ja ha protagonitzat tres entregues més d’una sèrie que de moment encara no han estat traduïdes al català ni al castellà. Agostini és un policia dur, com mana el manual, casat, divorciat i tornat a casar i amb una pila d’embolics al damunt. Gràcies a ell i a la seva particular visió del poble i la gent que l’envolta descobrirem una Còrsega apassionant i apassionada, una Còrsega violenta i venjativa, però també tendre i orgullosa, conscient dels canvis que se succeeixen al seu voltant i al seu interior. Sense tractar-se d’una obra per a llençar coets la trobo molt recomanable per a endinsar-se d’una manera àgil i amena en un terreny prou interessant. Confio, potser tant innocentment com en la meva pretensió de llegir totes les bones novel·les negres que s’han escrit al llarg de la història, en que els altres treballs de Jean-Pierre Orsi també siguin traduïts. I ja posats a demanar, que siguin traduïts al català.

asesinatos archivados

Títol: Asesinatos Archivados
Autor: Didier Daeninckx
Any de publicació: 1984

El 17 d’octubre de 1961 va tenir lloc a París una multitudinària manifestació organitzada pel Front d’Alliberament Nacional algerià. La França colonial estava perdent la guerra d’Algèria i havia imposat el toc de queda per als algerians que vivien a París. Els antidisturbis francesos van reprimir aquella manifestació amb una duresa inusitada arribant a disparar foc real contra els manifestants pacífics i desarmats. Les autoritats van amagar els fets fins al punt de tergiversar la xifra de morts i ferits. Els investigadors calculen entre 70 i 200 morts, però encara avui en dia es desconeixen les xifres oficials degut a l’amnistia que va decretar el general Charles De Gaulle per a tots els policies i comandaments que van intervenir en els fets. Al dia següent de la massacre només un dels grans diaris nacionals va incloure la notícia i no fou precisament la més destacada. De Gaulle va arribar a qualificar la matança com un “fet secundari”. Fins a principis dels anys 90 no es va tenir accés als arxius policials i aleshores ja va ser massa tard per a poder aclarir del tot els fets ocorreguts aquella nit. El director de cinema Michael Haneke es va inspirar en aquest horrible crim d’estat per a rodar la seva pel·lícula Caché (2005) oferint una visió metafòrica i un discurs molt particular sobre la venjança i la redempció. Però si volem aprofundir un xic en aquest assumpte i a més gaudir d’una novel·la negre de primer ordre, ens hem d’acostar a aquests Asesinatos Archivados (Meurtres pour memoire, 1984) de Didier Daeninckx del qual també n’existeix una traducció al català publicada per La Magrana i actualment descatalogada sota el títol Memòria mortal. A partir d’un crim comés a mitjans dels anys vuitanta el protagonista de la història descobrirà enigmàtics paral·lelismes amb l’assassinat del pare de la víctima durant la tràgica manifestació del 17 d’octubre del 61, l’únic francès no algerià mort durant la massacre. Això el portarà a aprofundir en els fets ocorreguts aquella nit i a submergir-se en les clavegueres de l’estat per a poder oferir una mica de llum a ambdós assassinats. Asesinatos Archivados és interessant també perquè fou la primera aventura de moltes d’un personatge difícil d’oblidar i sòlidament treballat per Daeninckx: l’inspector Cadín. Cadín és un policia d’idees avançades que en aquesta ocasió s’haurà de moure entre Toulouse i París per a resoldre un cas incòmode per a tothom. Com a anècdota cal apuntar que, encara que de passada, en aquesta història també hi tenim cabuda els catalans i els bascos ja que l’autor menciona els dos pobles en alguns punts del llibre. Ja que darrerament sembla que no es pot considerar bona una novel·la negra de menys de sis-centes planes, ens trobem davant d’un llibre molt recomanable i de lectura ràpida gràcies a les seves escasses dues-centes pàgines on no hi falta ni hi sobra res.

el caso sankara

Títol: El Caso Sankara
Autor: Antonio Lozano
Any de publicació: 2006

El Caso Sankara és un bon exemple de novel·la negra política. Thomas Sankara fou el líder de Burkina Faso del 1983 al 1987, any en que fou assassinat. Membre del Grup d’Oficials Comunistes (Regroupement des officiers communistes, o ROC) va encapçalar una revolució al seu país creant polítiques socials favorables als sectors de població més desafavorits, lluitant per l’alliberament de la dona i desenvolupant grans campanyes d’alfabetització. Sankara, juntament amb el seu grup de govern revolucionari també fou el responsable del canvi de nom del país, antigament anomenat Alt Volta pels francesos. L’Alt Volta va pertànyer oficialment a França fins al 1960, tot i que continuava fortament controlat i collat pels francesos durant l’època de la revolució de Sankara. De fet, una de les polítiques que més enemistats li va crear tant a nivell intern com extern, fou la seva lluita oberta contra el neocolonialisme francès. Aquest fou un dels molts detonants del sagnant cop d’estat que va protagonitzar el seu amic i company d’armes Blaise Compaoré, encara avui en dia president de Burkina Faso. A partir d’aquests fets l’escriptor Antonio Lozano teixeix una trama policíaca d’allò més interessant utilitzant un periodista francès, i les seves ànsies de coneixement i justícia, com a protagonista i fil conductor del llibre. Es nota que l’escriptor ha estudiat profundament el cas i parla amb coneixement de causa. Potser l’únic que li podem retreure és un cert excés d’informació que, sobretot cap al final de la novel·la, alenteix un pel l’acció. Trobo que calen llibres valents com aquest, que a més de resultar entretinguts, gràcies a la seva vocació de novel·la negra, ens ajuden a entendre el vergonyós passat europeu. El nostre Vergonyós passat. Aquest llibre ens ofereix una resolució evident i amb tota probabilitat certa, però encara avui en dia es desconeixen oficialment les mans que van actuar darrere l’assassinat del que molts anomenen el “Ché africà”.

tots els camins porten a romania

Títol: Tots els camins porten a Romania
Autor: Ramon Usall
Any de publicació: 2008

Des de sempre m’ha apassionat la novel·la negra, ja sigui nòrdica, anglosaxona, italiana, espanyola o catalana. D’un temps ençà estem assistint a una petita i interessant revifalla del gènere en la nostra llengua. Fa ben poc vaig descobrir aquest llibre del lleidatà Ramon Usall que ens condueix des de la boirosa Lleida fins a la freda Bucarest. El relat ens endinsa en el passat recent del país gràcies a una trama basada en els antics i temuts serveis secrets de la Romania de Ceaucescu. Tots els camins porten a Romania ens presenta en Rafel Rovira, un detectiu enamorat de Lleida, ciutat on treballa. Ex-militant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) dels vuitanta i apassionat també per la novel·la negra i la mítica col·lecció Cua de Palla dedicada a aquest gènere en concret. La col·lecció Cua de Palla, de la que sospito també n’és un enamorat el mateix autor, va començar a caminar dirigida pel Manuel de Pedrolo, un dels grans oblidats de la literatura catalana, i va publicar en català moltes de les obres cabdals d’aquest gènere. És difícil no simpatitzar amb el perdiguer vocacional que ens presenta en Ramon Usall. Poc amic de la policia però amant de la justícia, treballador incansable disposat a acceptar casos pels quals veu que no cobrarà ni un ral, solitari però enamoradís, fumador i bevedor de whisky. Un conjunt de trets característic que no per tòpics deixen d’interessar-nos en aquest gènere que tant ens agrada. A més, en Rafel Rovira, com a bon seguidor dels pesos pesats europeus com el comissari Kostas Jaritos de Petros Markaris o en Montalbano del grandissim Andrea Camilleri, també és un excel·lent sibarita doncs no es cansa de lloar totes les menges romaneses que se li posen a l’abast durant l’aventura que el portarà al país dels Carpats. Ah! I me n’oblidava, el detectiu Rafel Rovira escolta sempre que pot als Desperdicis Clínics, un grup de rock dels vuitanta que podríem considerar precursor del panorama musical reivindicatiu actual dels Països Catalans. En definitiva ens trobem davant un llibre de ràpida lectura, un “dues tardes” que deixa un molt bon sabor de boca. En Ramon Usall ja ens te preparades noves aventures d’en Rafel Rovira. De moment ha guanyat el Premi Lleida de narrativa d’enguany amb Seixanta-vuit, una nova entrega de la sèrie que en el moment d’escriure aquesta ressenya encara no ha estat publicada.