- Mini-Sèrie de 5 capítols
- Creador Charlie Brooker
- Any d’emissió: 2008
Big Brother i zombis, zombis i Big Brother. Sembla que no hi hagi per on agafar-ho, però res més lluny de la realitat. Dead Set junta aquests dos conceptes i els converteix en una mini serie rodona. Una peça deliciosa per als seguidors del nou cinema de zombis.
Anem a pams. D’un temps ençà hem assistit a un remarcable ressorgiment del subgènere dels morts vivents. Podríem dir que el tret de sortida el va donar 28 días después (28 days later, 2002), una interessant proposta de l’ara oscaritzat Danny Boyle (Slumdog Millionaire 2008) on els zombis es modernitzaven i deixaven de ser morts vivents per convertir-se en infectats per un virus desconegut i rabiós. Al damunt corrien com uns esperitats. La càmera a mà, les persecucions furioses i trepidants i la naturalesa salvatge dels zombis es barrejaven amb una moderada crítica social i alguns plantejaments més que bons. La construcció de personatges i situacions es trobava a anys llum de les seves predecessores dels anys 70 i 80.
I llavors va arribar la brillant Amanecer de los Muertos (Dawn of the Dead, 2004) del director Zack Snyder i ens vam tornar a enamorar del gènere. Es tractava d’un remake de Zombi (Dawn of the Dead, 1978), la segona entrega de la trilogia sagrada del “pare” dels zombis contemporanis George A. Romero. Els morts vivents es re inventaven i aconseguien sortir de les fronteres de la marginalitat cinematogràfica. El seu director ja apuntava maneres, com va demostrar mes tard dirigint les adaptacions cinematogràfiques de 300 i de Watchmen.
A partir d’aquí es van tornar a omplir els prestatges dels videoclubs de pel·lícules de zombis. 28 Semanas después (28 weeks later, 2007) del canari Juan Carlos Fresnadillo amb Robert Carlyle de protagonista, Resident Evil i les seves seqüeles basades en els famosos videojocs de zombis, la divertida comèdia Zombis Party (Shaun of the Dead, 2004), el retorn de George A. Romero continuant la seva trilogía original amb La Tierra de los Muertos (Land of the Dead, 2005) i El diario de los muertos (Diary of the Dead, 2007) i fins i tot la gens menyspreable REC (2007) del director català Jaume Balageró. També l’amiguet gamberro de Quentin Tarantino, Robert Rodríguez va fer la seva petita aportació a la festa amb Planet Terror (2007). I sembla que la cosa no s’ha acabat, a jutjar per la recent Zombieland (2009) amb Woody Harrelson o la mateixa REC 2 de Jaume Balagueró. Fins i tot el mon literari s’ha vist saturat de propostes semblants essent-ne una de les mes comercials La Guia de Supervivencia Zombi (The Zombie Survival Guide) o Guerra Mundial Zombi (World War Z) ambdós de Richard Brooks, fill del director de cinema Mel Brooks. També un dels còmics independents de més èxit als Estats Units i que encara es publica Los Muertos Vivientes (The Walking Dead) de Robert Kirkman ha seguit aquest filó.
Per tant era qüestió de temps que aparegués una sèrie de televisió que ens plantegés un apocalpsi zombi. I no és gens sorprenent que aquesta proposta arribi de la Gran Bretanya. Això és Dead Set, cinc capítols que combinen l’acció furiosa de la nova fornada zombi amb Gran Hermano, un dels màxim representants de la tele escombraria. Si ho pensem be, el fet que la casa on es desenvolupa el show estigui tant protegida de l’exterior la converteix en un refugi perfecte i per tant propicia que els habitants de la mateixa i alguns membres de l’equip tècnic i directiu aconsegueixin refugi en el seu interior mentre nosaltres podem observar els conflictes que entre ells s’establiran. Així i tot, la sèrie no és limita només a oferir-nos la perspectiva dels habitants de la casa, en la seva majoria, i com era d’esperar, uns ineptes superficials àvids de fama; sinó que inclou algunes subtrames senzilletes però efectives que succeeixen a l’exterior amb personatges relacionats. De fet aquesta és la gràcia del gènere, observar els conflictes que s’estableixen entre diferents persones que han d’unir esforços per a sobreviure a una amenaça exterior.
Cal destacar, a més, les excel·lents actuacions de la pràctica totalitat del repartiment, subratllant la d’Andy Niman, al que ja haviem vist a la molt recomanable Un Funeral de Muerte (Death at a Funeral, Frank Oz, 2007). I no puc explicar gaire més, que la mini-sèrie és molt breu i seria lleig desvetllar quins són els concursants “expulsats” i quin “el guanyador”. En resum, i com era d’esperar, la critica i els paral·lelismes es succeeixen en una barreja salvatge d’humor negríssim i sang i fetge. Les metàfores de boc gros no per esperades deixen de funcionar. La diversió i els ensurts estan assegurats en aquest Gran Hermano apocalíptic on el productor esquartera a algun dels seus concursants. Literalment.
